Un, segurament, fins tard

Desprès d’un cap de setmana molt intens d’emocions, i afortunadament amb moltes alegries, per a la secció de bàsquet del Lluïsos de Gràcia potser hi ha coses importants que poden passar desapercebudes però n’hi ha una tant potent i tant trista que no pot quedar enterrada per les victòries, les derrotes o les emocions viscudes. Divendres va ser l’últim partit a la pista de la Plaça del Nord de tots els equips sèniors "A" de la secció. Per les noies va ser fa 15 dies i fa dos dies van ser els nois els que van dir adéu a la pista.

​

Aquesta pista, inaugurada l’any 1962, ha vist créixer a moltes jugadores i jugadors de la casa que amb molt esforç i sacrifici han arribat al primer equip. Els/les Susanna Alvarez, Josep Maria Rofes, Núria Samsó, Pep Morris, Victor Garcia, Ferran Morris,...o més recentment, i per posar només dos exemples, la Marina Badas o el Cesc Pla.

 

Repetim, és un moment trist, molt trist quan et venen les imatges al cap de totes les emocions viscudes allà amb els nostres sèniors.  

 

Com molts de vosaltres ja sabeu, la pista va quedar obsoleta en mida i seguretat fa molts anys. La Federació Catalana de Bàsquet ja fa anys que ens va donar una data de caducitat perquè els equips sèniors “A” (i algun “B” segons la categoria) hi poguessin seguir competint i, gràcies a la feina dels presidents que m’han precedit i al bon tarannà de la Federació, s’ha anat prorrogant any rere any amb molts esforços i negociacions. Un exemple d’aquest esforç van ser les obres del passat estiu, on la secció va aportar un percentatge molt important (gairebé un 70%), de l’import de l’obra que ens va permetre jugar un any més en categories sènior i que de retruc la va fer més segura pel petits i ens va permetre guanyar espai pels entrenaments també dels més petits.

 

Aquest any la nova junta, al mes de març, i donat que l’equip masculí es trobava dins les posicions capdavanteres de Primera Catalana i amb moltes opcions de pujar a Copa Catalunya (fet, que dissabte passat es va gairebé confirmar per alegria de tota la secció) vàrem començar a buscar el que ha de ser la nostra casa provisional pels sènior “A” fins que es puguin fer les obres que ens permetin tornar a la Plaça de Nord, fet que, pel que veiem, serà llarg, molt llarg, ja veurem si massa.

 

A més del peatge sentimental no cal oblidar que la marxa tindrà un component social i econòmic. Social perquè tindrem els nostres màxims transmissors de valors cap als nostres petits i joves més lluny (veurem com de lluny), i econòmic perquè el lloguer d’una instal·lació a Barcelona s’ha de pagar i no és barat. Les quotes que rebem la secció, que només son un percentatge del total que es paga a l’entitat per part de les famílies, no donen per assumir els arbitratges, les fitxes, els entrenadors, els patis d’escoles que necessitem per desenvolupar l’activitat, altres petites despeses necessàries perquè puguem donar el servei de qualitat que les famílies es mereixen i, a més, un pavelló fora. També haurem de parlar amb l’entitat per veure com l’import que rep de l’IBE (Institut Barcelona Esports) a nivell de subvencions per l’activitat que desenvolupem poden incidir més en la secció.

 

Arribat aquest punt també us hem de comentar que, de moment, tot i que fa més d’un mes que ens vàrem reunir amb l’ajuntament de Gràcia, aquest no ha donat resposta a una proposta nostra que pensem que pot atenuar el factor de la llunyania. A hores d’ara, també es trist dir-vos, que no ens responen ni els correus electrònics.

​

Ja per últim dir-vos que la secció, ara mateix, té la sensació de trobar-se sola davant aquest enorme repte, però gràcies a tota la gent que formem part de la secció de bàsquet directa o indirectament estem segurs que aconseguirem que durant aquest període seguim formant petits i joves mitjançant el bàsquet. Com? Com sempre hem fet, lluitant fins l’últim segon.

 

1,2,3 Lluïsos!

 

#totssomblaus